Dia Mundial dels Animals!

Feliç Dia Mundial dels Animals!!!

Avui us vinc a fotre la tabarra, també hi ha ganxet però sobretot hi ha animals!

Sempre he estat la típica nena pesada que volia animals a casa, m'han patit els meus pares i la meva germana petita. De petita vaig tindre tots els animals que es poden tindre tancadets en una gàbia (els papes no eren gaire d'animals dels que corren per casa, per desgràcia meva). Tortugues i hàmsters, que es van convertir en gairebé una plaga a casa,  eren els animals estrelles. També vaig tindre peixos de tots els colors, dels que viuen una setmana desprès de comprar-los... era tant yonki dels animals que fins i tot vaig tindre cap grossos que es van acabar convertint en granotes! ah! i cucs de seda... aquests ja no em van molar tant... 

Però amb 18 anys, i desprès de donar pel cul toooot aquest temps, a ma mare se li gira el cap i porta un gos a casa! La Pita!! i arriba a casa uns 6 mesos abans que jo marxi a estudiar a Barcelona, el drama de mi vida... Ara la fiera ja té 13 anys, diabetis i incontinència i es una senyora gran que encara vol que li llenci la pilota, amb una vegada ja va servida per tota la tarda... 

MOLTS anys més tard va arribar el Marujito, un conill rescatat, feréstec com un dimoni, desconfiava tant que ni volia galetes si les aguantava un humà i que es va acabar reconvertint en una bola peluda que mooooolt de tant en tant venia a buscar mimitos. Quan va marxar al cel dels conills va ser un drama en aquell pis d'estudiants. 

Un parell d'anys desprès vaig decidir que ja era hora de tindre l'animal que feia ANYS que volia tenir a casa... UN PUTU GAT! D'aquell estiu no passava que arreplegués a un gatet del mas i me l'emportes a casa!

I així va arribar el Valentí de Valent, amb tres de les quatre potes a l'altre barri i sense perspectives que es recuperés, va passar per una operació amb poc més d'un mes de vida per tornar-li a ficar el tros de budell que li sortia pel cul al seu lloc.

Ara el senyor ja té tres anys, passa dels cinc quilos i mossega com el tigre de bengala que es pensa que és, i es que tenir una mare "adolescent" sense cap mena d'experiència en gats doncs bé... deixa traumes infantils.

Lo bo que he aconseguit amb ell és que està tant acostumat a les llanes i els fils que no es llença com un boig a caçar-los quan estic fent ganxet. Qui no es consola és perquè no vol.

Però un parell d'anys més tard va succeir lo impensable... VAIG ARREPLEGAR UN GAT DEL CARRER!!! La Rosita mon amour! una bola pudenta que es va posar a ronronejar al moment que la vaig arreplegar de terra.

i us penseu que vaig seguir totes les pautes per portar un gat nou a casa i presentar-li a l'altre progressivament i fer-li analítiques per veure si tot anava bé? DONCS CLAR QUE NO! Tal com vaig entrar per la porta, la vaig deixar al costat del menjar, on s'hi va llençar amb tota la furia, mentre el Valentí se la mirava a ella i em mirava a mi com dient "AII!! QUE ENS LA PODEM QUEDAR??!!" i el que havia de ser una acollida temporal es va convertir en "Tinc dos gats que s'estimen mogollon i em puc declarar oficialment LOCA DE LOS GATOS" 

La Rosi no porta tant bé el tema dels fils i les llanes, a part que té un instint caçador que ni "Predator", he de dormir amb els peus fora dels llençols... per no parlar de la seva afició a explorar, que inclou les cases dels veïns, que em fan morir de vergonya  però a veure com li expliques que sortir al pati sí però que entrar a cases com si fossis un víking en busca d'alguna cosa per saquejar doncs no... 

La part bona de la Rosi és que m'entreté al cabronás del Valentí i que, quan li pica, ve i et fa una bona sessió d'amassamenta de fetge, amb ungletes i run run incloses! 

Tota aquesta tabarra no podria acabar d'un altre manera que no fos recordant a l'Agapito, l'agapornis-doberman de la meva yaya, i que ens va deixar fa poc desprès de 9 anys de crits, picotejades, furgades als cabells, atemorir al personal en general, estimar a mon àvia per sobre de totes les coses i ser un perfecte model dels meus primers amigurumis. 

i es què quina vida més avorrida sense un animal que t'esperi darrere la porta quan arribis a casa, no?